Recopilación de datos históricos sobre Valencia, sobre valencianos ilustres y hechos curiosos y/o singulares de nuestro viejo Reino de Valencia, publicados en medios variados.
Comentarios
Dos escritors del Segle d´Or
Valéncia hui
Vaig anotar en certa ocasió que alguns escritors del Segle d'Or, valencià, naixcuts en Catalunya, dien escriure en llengua valenciana(era el cas de Bonlabi o Bonllavi, abans Malbech; al que caldria afegir a Amiguet i Eiximenis). Ara quan ve de discutir-se, es dicutix, i es discutirà, sobre el problema de l'unitat de la llengua catalana, que personalment no considere simple qüestió de noms, ni de consens nominatiu valencià-català, o català-valencià, cadau en sa casa i en sa llengua, germanes pero no filla l'una de l'atra, voldria aportar, a lo manco, dos escritors, valencià i català, que no eren en aquells famosos segles partidaris de la dita unitat.
El valencià es Antoni Canals, naixcut prop del 1352 (dos anys després que Sant Vicent Ferrer i dominic com ell) en algun lloc del Regne de Valéncia, en un ample caminar d'estudant i professor: Estudi gramatical en Valéncia (1369), i Girona (1370), Llògica en Palma de Mallorca (1371), Filosofía Natural en Barcelona (1376); llector en el convent de Santa Caterina de Barcelona (1377); Estudi General de Tlosa (1379); llector de l'Estudi General de Lleida (1387); Càtedra de Teologia de la Sèu de Valéncia (1390, que abans regentava Sant Vicent Ferrer); Mestre de la Càtedra de Teologia creada pel Rei Martí l'Humà en el Real Palau de Saragossa (1398); creador d'un Hospital per a pobres i malalts en Xàtiva (1401); Predicador General (1403); Visitador dels Convents de Barcelona, Tarragona, Girona i Castelló d'Ampúries (1406)....La seua mort ocorregué entre el Capitul de Manresa (8 setembre 1418) i el de Saragossa (1419), en que es donà la notícia: "in Conventu Valentiae (obiit) Fr. Antonius de Canalibus, Magister el Predicator Generalis". El itinerari, i sa llectura, és llarc, pero argumenta positivament el coneiximent dels "romanços" parlats en cada territori, i l'exactitut de lo que d'immediat documente.
En 1390 el bisbe de Valéncia, Jaume d'Aragó li va encarregar la traducció del llatí a la llengua valenciana de l'obra de Valeri Màxim, Dictorum Factorumque Memorabilium cosa que feu abans del primer de decembre de 1395, data de la transmesa als consellers barcelonins. Estem encara en el sigle XIV, no en el XV, i el pròlec de la traducció diu textualment, Perque yo, a manament de vostra senyoria, el l´(he) tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l´hagen tret en lengua Cathalana. Açò explica que pensava es tractava de dos llengües diferents. Del seu humanisme ya parlarem.
El català és Onofre Pou, de qui no sabem més que lo que diu la portada del seu Thesaurus Puerilis, "Authore Onophrio Povio, Gerundensi, Artium Doctore..Editio secunda ab eodem authore austa, et emendata. Barcinone, Apud Ioannem Paulum Menescal, 1580". Escriu: "En lo present libre se contenen vocables curiosos de moltes y diverses coses, segons parexera en la taula. Esta primer lo vulgar en llengua cathalana, y valenciana, y después lo llatí..." No diu catalana o valenciana, ni tampoc catalana i valenciana. La seua puntuació (la coma) és clara i separadora, "Cathalana, (sic) y Valenciana, (sic) y després lo llati". No és una mateixa llengua sino tres diferents. I qui desije més, gojarà llegint paraules, ben nostres: paret, portal, entrada, bodega, estable, hort, capella, llibreria, pastador i forn, cuyna, cambres, graner, terrat, torreta, pardals, caça de perdiu ab esparver, frases de comprar i de vendre, alvarans, receptes de fer tinta, sala de menjar, taula, noms dels ossos del cos, robes de vestir, historia dels cucs....etc. Tingam trellat i deixem-nos de romanços.
Valéncia hui
Vaig anotar en certa ocasió que alguns escritors del Segle d'Or, valencià, naixcuts en Catalunya, dien escriure en llengua valenciana(era el cas de Bonlabi o Bonllavi, abans Malbech; al que caldria afegir a Amiguet i Eiximenis). Ara quan ve de discutir-se, es dicutix, i es discutirà, sobre el problema de l'unitat de la llengua catalana, que personalment no considere simple qüestió de noms, ni de consens nominatiu valencià-català, o català-valencià, cadau en sa casa i en sa llengua, germanes pero no filla l'una de l'atra, voldria aportar, a lo manco, dos escritors, valencià i català, que no eren en aquells famosos segles partidaris de la dita unitat.
El valencià es Antoni Canals, naixcut prop del 1352 (dos anys després que Sant Vicent Ferrer i dominic com ell) en algun lloc del Regne de Valéncia, en un ample caminar d'estudant i professor: Estudi gramatical en Valéncia (1369), i Girona (1370), Llògica en Palma de Mallorca (1371), Filosofía Natural en Barcelona (1376); llector en el convent de Santa Caterina de Barcelona (1377); Estudi General de Tlosa (1379); llector de l'Estudi General de Lleida (1387); Càtedra de Teologia de la Sèu de Valéncia (1390, que abans regentava Sant Vicent Ferrer); Mestre de la Càtedra de Teologia creada pel Rei Martí l'Humà en el Real Palau de Saragossa (1398); creador d'un Hospital per a pobres i malalts en Xàtiva (1401); Predicador General (1403); Visitador dels Convents de Barcelona, Tarragona, Girona i Castelló d'Ampúries (1406)....La seua mort ocorregué entre el Capitul de Manresa (8 setembre 1418) i el de Saragossa (1419), en que es donà la notícia: "in Conventu Valentiae (obiit) Fr. Antonius de Canalibus, Magister el Predicator Generalis". El itinerari, i sa llectura, és llarc, pero argumenta positivament el coneiximent dels "romanços" parlats en cada territori, i l'exactitut de lo que d'immediat documente.
En 1390 el bisbe de Valéncia, Jaume d'Aragó li va encarregar la traducció del llatí a la llengua valenciana de l'obra de Valeri Màxim, Dictorum Factorumque Memorabilium cosa que feu abans del primer de decembre de 1395, data de la transmesa als consellers barcelonins. Estem encara en el sigle XIV, no en el XV, i el pròlec de la traducció diu textualment, Perque yo, a manament de vostra senyoria, el l´(he) tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l´hagen tret en lengua Cathalana. Açò explica que pensava es tractava de dos llengües diferents. Del seu humanisme ya parlarem.
El català és Onofre Pou, de qui no sabem més que lo que diu la portada del seu Thesaurus Puerilis, "Authore Onophrio Povio, Gerundensi, Artium Doctore..Editio secunda ab eodem authore austa, et emendata. Barcinone, Apud Ioannem Paulum Menescal, 1580". Escriu: "En lo present libre se contenen vocables curiosos de moltes y diverses coses, segons parexera en la taula. Esta primer lo vulgar en llengua cathalana, y valenciana, y después lo llatí..." No diu catalana o valenciana, ni tampoc catalana i valenciana. La seua puntuació (la coma) és clara i separadora, "Cathalana, (sic) y Valenciana, (sic) y després lo llati". No és una mateixa llengua sino tres diferents. I qui desije més, gojarà llegint paraules, ben nostres: paret, portal, entrada, bodega, estable, hort, capella, llibreria, pastador i forn, cuyna, cambres, graner, terrat, torreta, pardals, caça de perdiu ab esparver, frases de comprar i de vendre, alvarans, receptes de fer tinta, sala de menjar, taula, noms dels ossos del cos, robes de vestir, historia dels cucs....etc. Tingam trellat i deixem-nos de romanços.